Fer de pare

“Pares ultrapassats, despistats en excés o poc fets a haver d’assumir la responsabilitat de cuidar-se dels fills”, així començava un article de La Vanguardia la setmana passada per informar de la mort d’un nadó per asfixia a Olot per oblidar-se’l el pare al maleter del seu cotxe. Però que ens està passant? Des de finals de juny fins a dia d’avui entre ofegats a piscines o canals i oblidats al vehicle portem més de sis nens morts.

 

Com un pare o mare mínimament responsable es pot oblidar un fill al maleter d’un cotxe? O anar a una reunió de tres hores i deixar al nen a dins de cotxe totalment tancat a ple sol de Sevilla? O deixar que un nen de 7 anys vagi tot sol per Tortosa caient a un canal?

 

Hi ha coses que no entenc. Potser si que es com deia La Vanguardia hi ha una generació de pares i mares ultrapassats pels fets, despistats o simplement incapaços d’assumir la responsabilitat de tenir cura d’una altra persona que depèn totalment de tu.

 

I que es pot fer? Aviat hi haurà algun polític de torn que demanarà un certificat d’idoneïtat per ser pares, o un carnet de manipulador de nens, o alguna bestiesa d’aquestes. Jo simplement demano que tots siguem més responsables. Ser pare i mare, no és només unes hores del dia, sinó les 24. La paternitat o maternitat un cop adquirida ja no te’n pots desentendre. Ja ho ets per tota la vida i com a tal responsabilitat vitalícia cal posar-hi tots els sentits i no relaxar-nos ni un segon. Perquè com diu la dita, el que no passa en un any passa en un segon!

Anuncis

2 thoughts on “Fer de pare

  1. Sí és cert que les circumstàncies que envolten el tenir cura d’una criatura ens ha ultrapassat, tot i que jo agafo els meus dos nens ben fort de la mà sempre, per protegir-los de tot.
    Quan de vegades el que em ve de gust és fugir corrents, intento portar-los a un lloc on no puguin fugir ells on no puguin prendre mal, respirar uns minuts i, apa!, tornem-hi que no ha estat res.
    No és possible oblidar-te una criatura al cotxe, o a qualsevol altre lloc. No és possible i prou. ¿Es que no noten que els falta alguna cosa? ¿Una cosa sorollosa que no para i que només emprenya i demana just allò que en aquell moment no tens? O, potser, el que passa és que l’oblit ens fa feliços i pensem que no passarà res… Aquesta conclusió és més trista, tot i que crec que s’acosta més a la realitat.
    Petons.

  2. Ja porto molts anys coordinant activitats per a nens i nenes, també porto molts anys en el mon de l’ensenyament, i veig que hi ha un canvi generacional.
    La responsabilitat que teniem i que continuem tenim, nosaltres, els anomenats “Cumballats”…. , s’està perdent.
    I això és un problema de tots i totes… no anem a l’una, la familia tira per un cantó.. responsabilitant al mestre de les possibles “desgràcies” dels seus fills, els mestres anem al nostre cantó responsabilitzant als pares de com són de infelicços els seus fills. I aquests creixen… i creixen…. en una educació sense responsabilitat i amb tot fet i donat.
    En fin… no em sorpren el que està passant, però em sap molt greu com ho estan passant totes aquestes families desbordades i poc acostumades a la responsabilitat.
    Pot ser hem d’anar, ja a l’una.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s