El panorama polític que ens va deixar les eleccions al Parlament de Catalunya al 2006 va ser totalment diferent que el que ha quedat configurat arran del 28 de novembre d’enguany.
Recordem que en xifres eren els següents: 31,5% CiU (42 dip.), 26,8% PSC (37 dip.), 14% ERC (21 dip.), 10,6% PP (14 dip.), 9,5% ICV (12 dip.) i 3% C’s (3 dip.)
En aquest gràfic es pot veure la posició de cada partit dins dels dos eixos existents a Catalunya, l’ideologic i el nacional.
Només en un cop d’ull és veu que era molt díficil la formació d’un govern estable sense passar per la formula de la coalició post electoral.
Sense entrar en valoracions personals dels darrers governs de coalició que han governat Catalunya ni intentar descobrir el que en pensen els catalans i catalanes, en les eleccions del 28 de novembre es donaven uns fets que no s’havíen donat en les eleccions del 2006.
1) Segons les enquestes hi havía una forta desafecció política que afectava als ciutadans de Catalunya.
2) A menys de 6 mesos de les eleccions es va fer públic la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant l’Estatut del 2006
3) Aparició de nous partits extraparlamentaris amb possibilitats reals d’entrar al Parlament, RI, SI i PXC.
4) Segons les enquestes possibilitat real de canvi de govern, per la qual cosa es convertien en unes eleccions molt competitives
Amb aquestes 4 punts importants a les mans dels ciutadans, aquests van emetre el seu vot donant els resultats següents:
Una participació del 60%, 4 punts per sobre de la del 2006. CiU 38,5% (62 dip.), PSC 18,3% (28 dip.), PP 12,3% (18 dip.), ICV 7,4% (10 dip.), ERC 7% (10 dip.), SI 3,28% (4 dip.), C’s 3,4% (3 dip.), PXC 2,4% (o dip.) i RI.cat 1,3% (0 dip.)
Veient la situació actual observem clarament com CiU ha augmentat molt substancialment la seva representació, alhora que té fronteres molt pròximes amb SI, ERC i PSC. Aquestes fronteres són les que els dirigents de CiU hauran d’estar pendents durant tota la legislatura perquè d’aquí poden fugir votants.
Per altra banda també s’observa que CiU ha guanyat votants de la centre esquerra fet important per governar Catalunya. Històricament a Catalunya ha governat qui ha pogut aglutinar electors de centre dreta fins a la centre esquerra.
Observem el següent gràfic:
Votants tradicionals socialistes han fugit cap a altres opcions seguint les pautes dels eixos nacional i ideologic. Els electors més catalanistes i els que volien exercir el vot útil van optar per CiU; els més d’esquerres per ICV; els més espanyolistes i de càstic per l’acció de govern espanyol per PP o/i C’s.
Per anar acabant cal parar atenció amb les gràfiques exclusives per eixos.
CiU respon molt bé a les expectatives nacionals dels electors d’ERC i ICV i de part de SI i PSC. Destacar que en aquest eix el PSC està dividit en dos, uns cap a CiU i altres cap al PP, i al PP li passa gairebé igual amb el PSC i C’s.
En l’eix ideologic:
CiU respon molt bé a les expectatives ideològiques dels electors de SI i C’s i de part del PP i PSC. Destacar que en aquest eix el PSC respon també bé als electors d’ERC, i per una part de CiU i ICV.
Observant totes dues gràfiques, sobte veure que ERC queda dins de CiU i PSC. Gràficament és molt explicit perquè els seus electors potencials estan o poden sentir-se ben representants segons quina pota del eix donguin més importància, tant per CiU com per PSC. Perquè votar un partit amb moltes divisions internes i bastant inestable si altres poden donar més estabilitat al meu vot? per tant podem conclore que ERC només va tenir els vots dels electors més fidels.
Ampliació 15 desembre
Per acabar de completar aquest petit anàlisi dels resultats electorals del passat 28 de novembre i recolzat amb gràfiques i xifres voldria reflexionar sobre els 4 punts citats més amunt.
1) El que reflectien les enquestes sobre la desafecció política dels catalans no era del tot encertada o com a mínim les dades no havien estat massa ben cuinades. Segons les enquestes prèvies a les eleccions del 28N les més pessimistes donaven una participació per sota del 50% quan en realitat es va arribar al 60%.
La desafecció, en aquestes eleccions, no s’ha manifestat optant per l’abstenció sinó que ha anat a buscar el vot en blanc i partits extraparlamentaris.
2) El malestar de la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut de 2006 es va traslladar al carrer amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol pels carrers de Barcelona. Arran d’aquesta reacció, es van omplir moltes hores d’opinions a les tertúlies en ràdios i televisions de qui capitalitzaria aquest malestar.
Veien els resultats podem dir que només 100.000 catalans van optar per una opció clarament independentista com SI, però qui va poder quedar-se amb el vot del “català emprenyat” va ser CiU.
3) Segons les enquestes, que es van poder consultar durant els darrers mesos, donaven possibilitats reals de entrar a la cambra catalana a SI, RI.cat i/o PXC.
La barrera mínima del 3% va ser salvada només per SI, tot i anar molt just, a causa de la circumscripció de Barcelona; RI.cat va ser el gran perdedor al no aconseguir ni el 1,5% dels vots; i PXC tot i no assolir el 3% es va quedar a les portes amb un 2,4%. El cas de Plataforma per Catalunya és un d’aquells casos que s’haurà d’anar seguint la seva evolució, sobretot a les properes eleccions, a les municipals.
4) El fet que aquestes eleccions fossin a priori molt competitives, va ser resultat de la bipolarització de dues opcions de govern, formada per una formació política o per una coalició de partits.
La ciència política ja et diu que en unes eleccions més competitives normalment hi ha un increment de la participació. En aquest cas Catalunya, electoralment parlant, es comporta com una societat democràtica més.
A partir d’aquest petit anàlisi crec que les estratègies de cada partit ha de ser clara perquè els electors han demostrat en aquestes eleccions que no volen ni experiments ni ambigüitats.
Entrem en una nova etapa de la política catalana.
Desprès d’haver llegit l’enquesta que publicava ahir diumenge La Vanguardia sobre la intenció de vot en les properes eleccions al Parlament de Catalunya m’he animat a fer una petita radiografia dels votants de cada partit.
Joan-Baptista Gavaldà i Moran 