Improperis de la historia recent contra Catalunya i els catalans

~ joangavalda ~ Deixa un comentari

1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!.

1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

1968 – Manuel Fraga Iribarne: Barcelona es preciosa, una lastima que esté en Cataluña.
“Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. *Por consiguiente*, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.
1977 – Jorge Carreras Llansana: “En Cataluña no hay más que españoles que viven y trabajan. Un español que viene aquí, viene a una región española y jamás puede ser considerado como inmigrante”.

1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

1986 – José Rodríguez de la Borbolla: “Los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes”.

1992 – Aleix Vidal Quadras: “Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya”.

1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña”.

1994 – Mercedes de la Merced: “Me preocupa que la Guardia Civil pueda llegar a depender de Jordi Pujol , hoy Presidente de la Generalitat , y mañana de cualquier loco que la pueda presidir”.

2001 – Txiqui Benegas: “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible”.

2005 – Rodríguez Ibarra: “No les da vergüenza?, ¿Se puede ser tan cretino? (…)
¿Falta dinero para la sanidad? Pues no se lo hubieran gastado ustedes en tener una policía autonómica, no se lo hubieran gastado ustedes en tener tres televisiones. Cada uno se lo gasta en lo que quiere, pero después no vengan ustedes llorando, amigos. (…) No conozco ninguna partida presupuestaria que diga: transferencia de renta de esta región a ésta. Y si existiera, que por favor me borren.. Que se metan los cuartos donde les quepan”. (justo el que más dinero ha recibido)

2006 – César Vidal: “Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler”.

2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”..

2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, “Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat ha causado”.

2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

LA CAVERNA NACIONALISTA

~ joangavalda ~ 1 comentari

El passat 26 de gener, ABC, Catalunya publicava un article d’opinió titulat LA CAVERNA NACIONALISTA veient aquest titol vaig creure que parlaven de la premsa madrilenya més beligerant contra Catalunya i que farien o bé una crítica, poc problable coneixent la linia editorial del diari, o bé un enaltiment. Doncs, no! Oh, sorpresa… contraataquen intentant difondre que és a Catalunya més nacionalista que té una sèrie de gladiadors que lluiten mediàticament contra Espanya. Es ben cert aquella dita que diu: “aquests són com aquell lladre que mentre et fot la cartera va cridant, al lladre! Al lladre! Per desviar l’atenció”.

Llavors vaig pensar… faré un exercici d’agafar l’article canviar-li només les paraules claus Catalunya per Espanya, tv3 per Intereconomía,Veo7 o Tele5, etc. a veure que passa? Compareu el text nou amb l’original i veure quina sorpresa!

LA CAVERNA NACIONALISTA

DURANTE los últimos años hemos escuchado en boca de algunos personajes del entorno nacionalista la palabra «prensa subvencionada» o «prensa nacionalista», para clasificar a los medios de comunicación de ámbito catalán críticos con el españolismo. El último personaje en hacer suya esta definición fue Albert Rivera, para referirse a los medios de comunicación que sacaron a la luz los incumplimientos económicos durante años del estado español con Catalunya. Así, en España, cualquier español que cometa irregularidades en su gestión, que no respete las sentencias judiciales o se «pase por el forro» la Constitución i el Estatuto, malgaste el dinero público o incluso cometa delitos, siempre tendrá la posibilidad de utilizar el comodín de matar al mensajero, diciendo que es la prensa subvencionada nacionalista que «ataca» a España intentando tapar así la realidad.

Pero la realidad es que existe una caverna mediática en España, una especie de club de los guardianes de las esencias patrias, formada por opinadores de profesión, representantes de entidades —como Basta Ya y Fundación FAES entre otras, alientan últimament aq Rodríguez Zapatero y al PP a que sigan incumpliendo el Estatuto e imponiendo la interpretació más restrictiva posible de la Constitución—, líderes y ex líderes políticos, todos ellos estómagos bien agradecidos, cuya misión es mantener públicamente los mitos vivientes de la gran patria española, con dos máximas permanentes en sus argumentaciones: España es solo una nación, y Cataluña y los que defendemos el Estatuto, la igualdad y las libertades de todos los catalanes somos los enemigos de España y los causantes de la crisis. Si se acumula déficit público en las arcas del estado no es culpa del Gobierno sino del conjunto de catalanes que «expolian» a los españoles, sobretodo andaluces i extremeños; si los tribunales sentencian que el estado debe velar por la defensa de todas las lenguas existentes en España conforme a la Constitución es una cruzada del nacionalismo catalán contra España; si se propone una revisión política y económica de Cataluña no es una propuesta para salir de la crisis y mejorar el funcionamiento del Estado, sino un ataque contra España. Si el Supremo o la Audiencia Nacional descubren «el pastel» del caso Malaya y del saqueo de Camps en Valéncia con la consiguiente imputación de líderes de PSOE y PP no es una actuación de la justicia contra la corrupción sino demostración que esta està en todas partes, también en Cataluña.

Tenemos un ejército de sacerdotes —sólo hace falta ver una tertulia de Intereconomia, Veo7, o La10 y observar su libro de estilo para darse cuenta de que todos piensan lo mismo en clave española— pontificando el evangelio españolista y descalificando continuamente a los «enemigos» de Cataluña y cualquier propuesta política, decisión judicial o defensa de libertades que trastoque los pilares de su dogma único. Parece que en estas cavernas defienden otra vez aquello de «una, grande, y libre», para España.

Discurs d’investidura del proper President de la Generalitat

~ joangavalda ~ 1 comentari

Avui Artur Mas s’ha presentat davant del Parlament de Catalunya per explicar la seva proposta de govern i que els diputant li facin confiança i l’anomenin 129è President de la Generalitat.

Text integre: Discurs Artur Mas

Moltes gràcies, molt honorable senyora presidenta del Parlament.

Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, senyores i senyors diputats.

En compliment de l’encàrrec rebut per la Presidenta del Parlament, em presento davant d’aquesta Cambra per formalitzar la meva candidatura a ser investit com a 129è President de la Generalitat de Catalunya, presentar el

programa de govern que l’acompanya, i demanar-los, si escau, la seva confiança.

Si em permeten una breu referència personal, els diré que durant el llarg camí de gairebé 10 anys que m’ha dut fins aquí, fins a aquesta sessió d’investidura, en molts moments m’he preguntat quins sentiments impregnarien el meu esperit.

I avui puc dir que l’únic sentiment que m’acompanya és el de l’agraïment. No hi ha, ni en el meu cor ni en el meu cap, cap racó, per petit que sigui, reservat al ressentiment o a l’esperit de revenja.

Sento un profund agraïment per totes les persones que durant tos aquests anys m’han ajudat a mantenir el rumb de la nostra navegació, i sobretot agraïment al poble de Catalunya que d’una manera clara va dipositar recentment una gran dosi de confiança en el nostre projecte.

[…]

Per responsabilitat política els grups polítics parlamentaris que no són CiU, no hauríen de facilitar l’investidura d’Artur Mas com a President? Algú pot negar i anar en contra d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat a totes les comarques i en més del 95% dels municipis de Catalunya?

Pot ser legítim, però el ciutadà ho entendria? Cara a millorar l’imatge de la política, no seria millor que aquells a qui els ciutadans han retirat la confiança facilitessin el camí al un nou President?

Ho veurem durant el dia d’avui, i a molt estirar el proper dijous. Si arribem al dijous sense haver escollit president voldria dir que els partits no han entes res del que els ciutadans vàrem votar el passat 28 de novembre.

El 28N en gràfiques i xifres

~ joangavalda ~ 1 comentari

El panorama polític que ens va deixar les eleccions al Parlament de Catalunya al 2006 va ser totalment diferent que el que ha quedat configurat arran del 28 de novembre d’enguany.

Recordem que en xifres eren els següents: 31,5% CiU (42 dip.), 26,8% PSC (37 dip.), 14% ERC (21 dip.), 10,6% PP (14 dip.), 9,5% ICV (12 dip.) i 3% C’s (3 dip.)

En aquest gràfic es pot veure la posició de cada partit dins dels dos eixos existents a Catalunya, l’ideologic i el nacional.

Només en un cop d’ull és veu que era molt díficil la formació d’un govern estable sense passar per la formula de la coalició post electoral.

Sense entrar en valoracions personals dels darrers governs de coalició que han governat Catalunya ni intentar descobrir el que en pensen els catalans i catalanes, en les eleccions del 28 de novembre es donaven uns fets que no s’havíen donat en les eleccions del 2006.

1) Segons les enquestes hi havía una forta desafecció política que afectava als ciutadans de Catalunya.

2) A menys de 6 mesos de les eleccions es va fer públic la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant l’Estatut del 2006

3) Aparició de nous partits extraparlamentaris amb possibilitats reals d’entrar al Parlament, RI, SI i PXC.

4) Segons les enquestes possibilitat real de canvi de govern, per la qual cosa es convertien en unes eleccions molt competitives

Amb aquestes 4 punts importants a les mans dels ciutadans, aquests van emetre el seu vot donant els resultats següents:

Una participació del 60%, 4 punts per sobre de la del 2006. CiU 38,5% (62 dip.), PSC 18,3% (28 dip.), PP 12,3% (18 dip.), ICV 7,4% (10 dip.), ERC 7% (10 dip.), SI 3,28% (4 dip.), C’s 3,4% (3 dip.), PXC 2,4% (o dip.) i RI.cat 1,3% (0 dip.)

Veient la situació actual observem clarament com CiU ha augmentat molt substancialment la seva representació, alhora que té fronteres molt pròximes amb SI, ERC i PSC. Aquestes fronteres són les que els dirigents de CiU hauran d’estar pendents durant tota la legislatura perquè d’aquí poden fugir votants.

Per altra banda també s’observa que CiU ha guanyat votants de la centre esquerra fet important per governar Catalunya. Històricament a Catalunya ha governat qui ha pogut aglutinar electors de centre dreta fins a la centre esquerra.

Observem el següent gràfic:

Votants tradicionals socialistes han fugit cap a altres opcions seguint les pautes dels eixos nacional i ideologic. Els electors més catalanistes  i els que volien exercir el vot útil van optar per CiU; els més d’esquerres per ICV; els més espanyolistes i de càstic per l’acció de govern espanyol per PP o/i C’s.

Per anar acabant cal parar atenció amb les gràfiques exclusives per eixos.

CiU respon molt bé a les expectatives nacionals dels electors d’ERC i ICV i de part de SI i PSC.  Destacar que en aquest eix el PSC està dividit en dos, uns cap a CiU i altres cap al PP, i al PP li passa gairebé igual amb el PSC i C’s.

En l’eix ideologic:

CiU respon molt bé a les expectatives ideològiques dels electors de SI i C’s i de part del PP i PSC.  Destacar que en aquest eix el PSC respon també bé als electors d’ERC, i per una part de CiU i ICV.

Observant totes dues gràfiques, sobte veure que ERC queda dins de CiU i PSC. Gràficament és molt explicit perquè els seus electors potencials estan o poden sentir-se ben representants segons quina pota del eix donguin més importància, tant per CiU com per PSC. Perquè votar un partit amb moltes divisions internes i bastant inestable si altres poden donar més estabilitat al meu vot? per tant podem conclore que ERC només va tenir els vots dels electors més fidels.

Ampliació 15 desembre

Per acabar de completar aquest petit anàlisi dels resultats electorals del passat 28 de novembre i recolzat amb gràfiques i xifres voldria reflexionar sobre els 4 punts citats més amunt.

1) El que reflectien les enquestes sobre la desafecció política dels catalans no era del tot encertada o com a mínim les dades no havien estat massa ben cuinades. Segons les enquestes prèvies a les eleccions del 28N les més pessimistes donaven una participació per sota del 50% quan en realitat es va arribar al 60%.

La desafecció, en aquestes eleccions, no s’ha manifestat optant per l’abstenció sinó que ha anat a buscar el vot en blanc i partits extraparlamentaris.

2) El malestar de la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut de 2006 es va traslladar al carrer amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol pels carrers de Barcelona. Arran d’aquesta reacció, es van omplir moltes hores d’opinions a les tertúlies en ràdios i televisions de qui capitalitzaria aquest malestar.

Veien els resultats podem dir que només 100.000 catalans van optar per una opció clarament independentista com SI, però qui va poder quedar-se amb el vot del “català emprenyat” va ser CiU.

3) Segons les enquestes, que es van poder consultar durant els darrers mesos, donaven possibilitats reals de entrar a la cambra catalana a SI, RI.cat i/o PXC.

La barrera mínima del 3% va ser salvada només per SI, tot i anar molt just, a causa de la circumscripció de Barcelona; RI.cat va ser el gran perdedor al no aconseguir ni el 1,5% dels vots; i PXC tot i no assolir el 3% es va quedar a les portes amb un 2,4%. El cas de Plataforma per Catalunya és un d’aquells casos que s’haurà d’anar seguint la seva evolució, sobretot a les properes eleccions, a les municipals.

4) El fet que aquestes eleccions fossin a priori molt competitives, va ser resultat de la bipolarització de dues opcions de govern, formada per una formació política o per una coalició de partits.

La ciència política ja et diu que en unes eleccions més competitives normalment hi ha un increment de la participació. En aquest cas Catalunya, electoralment parlant, es comporta com una societat democràtica més.

A partir d’aquest petit anàlisi crec que les estratègies de cada partit ha de ser clara perquè els electors han demostrat en aquestes eleccions que no volen ni experiments ni  ambigüitats.

Entrem en una nova etapa de la política catalana.