Cal acatar la sentència del TC?

No estic d’acord amb la declaració institucional que ha fet el President sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. No es pot començar afirmant que “La indignació que sentim no ens ha d’impedir afirmar amb rotunditat que l’Estatut que varem votar segueix vigent i ha estat declarat constitucional molt majoritàriament.” No senyor Montilla, la voluntat dels catalans no pot ser valorada com a constitucional o no. Tota la voluntat ciutadana dins d’unes regles de joc democràtiques no poden ser acusades d’inconstitucionals! Felicitar-nos perquè no ens han tallat les dues cames sinó només una, no és cap consol! President!!! m’han tallat una cama! o es que ja li va bé que m’he l’hagin tallat?

Per altra banda, com a president de Catalunya i en un tema de país com aquest, hauria d’haver deixat el partidisme sectari socialista acussant només al Partit Popular i oblidant-se del socialista defensor del poble, i la resta de CCAA, populars i socialistes que també van interpossar recursos! Prou de fer partidisme, ara és hora de fer país! O potser no en sap, o Cataluinya no és el seu país?

El senyor Montilla té raó quan ve a dir que en un Estat de Dret s’ha d’acatar les sentències, però li vull recordar que aquesta no és una sentència jurìdica sinó política. Estaven jutjant el pacte entre Catalunya i Espanya, el marc de relacions de la ciutadania catalana amb el regne d’Espanya, l’encaix català a l’Espanya del segle XXI. Es pot jutjar la voluntat dels catalans? Aquesta pot ser inconstitucional?

Com ja he dit, davant d’una sentència política no es pot invocar a l’Estat de dret sinó a l’Estat Democratic!!! No senyor Montilla, no!! No vull acatar una sentència política, no vull que els catalans l’acatin i no vull que els polítics també l’acatin!

Si Espanya posa els límits de l’autogovern de Catalunya i els seus ciutadans volen més és hora de decidir! el nostre futur!! És hora del Dret a Decidir!!!

Catalunya serà el que els seus ciutadans vulguem que sigui, no el que des de fora volen que siguem!

“Podran tallar les flors però no podran aturar la primavera“, Pablo Neruda

(Revissat el matí del 29 de juny de 2010)

Solbes busca la quartada amb el TC

No cal tenir masses llums per veure que la decisió de Solbes de no complir la data del 9 d’agost per concretar el nou sistema de finançament, tal i com estableix l’Estatut, rau amb l’esperança del Govern espanyol perquè el Tribunal Constitucional els faci la feina bruta, escapçant i neutralitzant l’Estatut en matèria de finançament. D’aquesta manera, el PSOE podria negociar un sistema a la seva mida, és a dir, totalment a la baixa i amb el sistema de cafè per tothom. I aparentment sense haver-se embrutat les mans!

El més curiós de tot es que aquest incompliment dels socialistes suposa un desafiament d’un govern democràtic a l’estat de dret al que pertany, anunciant que no complirà una llei que a més la va votar a favor.

És evident que l’actitud del Govern espanyol s’explica per la voluntat de recuperar, a través del Tribunal Constitucional, la posició política que va perdre durant la negociació de l’Estatut. Això representaria un trencament del pacte polític entre Catalunya i Espanya que va suposar l’aprovació del text estatutari.

El que queda clar és que Catalunya no pot renunciar al que marca l’Estatut en el tema de finançament, definint una cistella d’impostos que es cedeixen a la Generalitat, garantiment de la bilateralitat, per tal d’escapar-nos cafè per a tothom, acordant la fixació d’uns determinats criteris per acotar la solidaritat.

El que el país no es pot permetre és un pacte PSOE-PP en matèria de finançament per tal de deixar a Catalunya arraconada. Ara no és moment per entrar en detalls, però si féssim una anàlisi detallada constataríem que l’actitud dels dos partits espanyols vers l’Estatut no és tan diferent.

 

El PP va presentar, a cara descoberta, un recurs d’inconstitucionalitat contra el text, però el PSOE, a part dels recursos que han presentat institucions sota el seu poder, mitjançant un joc de miralls, es presenta com a proper a Catalunya, mentre que en realitat impedeix desplegar l’Estatut, i encara pitjor, promou una gran operació de centralització política.

 

Per acabar un recordatori de les 62 esmenes defensades per José Montilla a Madrid contra el projecte d’Estatut de 30 de setembre de 2005, també n’hi havia del capítol de finançament, amb les quals pretenia: supeditar la Comissió Mixta al “Consejo de Política Fiscal y Financiera”, és a dir, supeditar la bilateralitat a la multilateralitat; articular l’administració tributària en base a tres ens gestors: Generalitat, Estat i Consorci; eliminar qualsevol referència percentual a la cessió de tributs estatals; impedir un model de finançament local propi; i no garantir les inversions de l’Estat a Catalunya.

 

Aquest és el que un dia diu que defensaran Catalunya sense fer caure a Zapatero, i després es disfressa de catalanista dient que abans que el PSOE està Catalunya. Quina barra!!!