Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘estatut’

SOMNIEU. És clar que sí, somniem constantment. ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot. VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament. TENIU MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa. SOMNIEU. Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà. ESPEREU MASSA. És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança. VOLEU MASSA. És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure. EXIGIU. És clar que sí, apassionadament o amb tristesa. I tanmateix, i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou, encara que, a vegades, precipitat, encara que, a vegades, massa prudent, encara que, a vegades, brut, baix, rastrer, encara que, a vegades, sublim, millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos. Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar: somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l’impossible; millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla; millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos; per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir… SOMNIEU. És clar que sí! constantment, somniem sempre. Si en dieu: ESPEREU MASSA. És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot. Si ens dieu: VOLEU MASSA. És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament. Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA. És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Lluís Llach
1979

Read Full Post »

(15:18h. del 8 de juliol de 2010)

Benvolgut soci,

Òmnium Cultural, membre de la comissió organitzadora i convocant de la manifestació ha exposat a la comissió la postura aprovada per unanimitat a la junta de dimarts 6 de juny:

“Òmnium Cultural es referma en la seva decisió inicial de mantenir la convocatòria de la manifestació del proper dissabte 10 de juliol amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.

Així mateix, reitera la seva invitació al President de la Generalitat, als representants de les institucions i als dirigents de les diferents organitzacions cíviques, polítiques i culturals perquè formin part de la capçalera d’aquesta manifestació.

Igualment, demana al poble de Catalunya que participi unitàriament i massivament en aquesta iniciativa, que és oberta a tothom sense cap mena d’exclusió.”

En el dia d’avui, s’ha reunit la comissió organitzadora de la manifestació, que ha emès el següent text:

“La comissió organitzadora de la manifestació explica que:

El lema es manté: Som una nació. Nosaltres decidim.

La manifestació anirà encapçalada per la pancarta, amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim, i tindrà un representant de cada una de les entitats, organitzacions socials i partits convocants.

Aquesta pancarta anirà precedida per la senyera en posició horitzontal i el lema de la manifestació (Som una nació. Nosaltres decidim), amb els Molt Honorables Presidents de la Generalitat i el Parlament.

Aquesta decisió no s’ha pres per unanimitat. Tot i així, totes les entitats i organitzacions criden a la màxima mobilització.

La manifestació s’iniciarà a Passeig de Gràcia amb Diagonal a les sis de la tarda, amb totes les entitats i organitzacions convocants.

Integren la comissió organitzadora: Òmnium Cultural, UGT, CCOO, Intersindical –CSC, CDC, UDC, PSC, ERC, ICV, EUiA, CUP, PDD.”

Òmnium Cultural ens mantenim en la decisió presa per unanimitat per la junta directiva de dimarts passat, abans transcrita. Òmnium no impedirà el format explicat per la comissió organitzadora i després d’assegurar que definitivament el lema Som una nació. Nosaltres decidim obri la manifestació i sigui la pancarta de capçalera, tal i com en tot moment ha estat la postura de tots nosaltres.

Davant de tot això i més que mai, us animem a formar part del primer bloc de la manifestació, que és el d’Òmnium, per expressar que no acceptem que el Tribunal Constitucional espanyol vulneri la voluntat del poble de Catalunya expressada democràticament en referèndum. Us convoquem a les 17 hores a Passeig de Gràcia amb el carrer València. Us hi esperem a tots!

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

Read Full Post »

No estic d’acord amb la declaració institucional que ha fet el President sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. No es pot començar afirmant que “La indignació que sentim no ens ha d’impedir afirmar amb rotunditat que l’Estatut que varem votar segueix vigent i ha estat declarat constitucional molt majoritàriament.” No senyor Montilla, la voluntat dels catalans no pot ser valorada com a constitucional o no. Tota la voluntat ciutadana dins d’unes regles de joc democràtiques no poden ser acusades d’inconstitucionals! Felicitar-nos perquè no ens han tallat les dues cames sinó només una, no és cap consol! President!!! m’han tallat una cama! o es que ja li va bé que m’he l’hagin tallat?

Per altra banda, com a president de Catalunya i en un tema de país com aquest, hauria d’haver deixat el partidisme sectari socialista acussant només al Partit Popular i oblidant-se del socialista defensor del poble, i la resta de CCAA, populars i socialistes que també van interpossar recursos! Prou de fer partidisme, ara és hora de fer país! O potser no en sap, o Cataluinya no és el seu país?

El senyor Montilla té raó quan ve a dir que en un Estat de Dret s’ha d’acatar les sentències, però li vull recordar que aquesta no és una sentència jurìdica sinó política. Estaven jutjant el pacte entre Catalunya i Espanya, el marc de relacions de la ciutadania catalana amb el regne d’Espanya, l’encaix català a l’Espanya del segle XXI. Es pot jutjar la voluntat dels catalans? Aquesta pot ser inconstitucional?

Com ja he dit, davant d’una sentència política no es pot invocar a l’Estat de dret sinó a l’Estat Democratic!!! No senyor Montilla, no!! No vull acatar una sentència política, no vull que els catalans l’acatin i no vull que els polítics també l’acatin!

Si Espanya posa els límits de l’autogovern de Catalunya i els seus ciutadans volen més és hora de decidir! el nostre futur!! És hora del Dret a Decidir!!!

Catalunya serà el que els seus ciutadans vulguem que sigui, no el que des de fora volen que siguem!

Podran tallar les flors però no podran aturar la primavera“, Pablo Neruda

(Revissat el matí del 29 de juny de 2010)

Read Full Post »

Editorial published in 12 newspaper catalan (Catalan version)

Editorial published in 12 newspaper catalan (Spanish version)

Editorial published in 12 newspaper catalan (English version)

Après presque trois années de délibérations lente et continue des escarmouches tactiques qui ont porté atteinte à sa cohésion et a érodé son prestige, la Cour constitutionnelle mai-être à rendre une sentence sur le statut de la Catalogne, promulguée le 20 Juillet 2006 par le chef l’État, le roi Juan Carlos, avec le titre suivant: «Sachez: Que le Parlement a approuvé, les citoyens de Catalogne ont ratifié par référendum et j’approuve par la présente la loi organique suivant”. C’est la première fois depuis la restauration démocratique en 1977 que la décision de la Haute Cour sur une loi fondamentale approuvée par les électeurs.

L’attente est forte. L’attente est forte et le problème n’est pas limité à la preuve que la Cour constitutionnelle a été poussé par les événements à agir comme une quatrième chambre, face au Parlement catalan, les Cortes générales et la volonté librement exprimée des citoyens aux urnes. Sur les douze juges composant la cour, seuls dix mai prononcer la sentence, puisque l’un d’entre eux (Paul Perez Tremps) est disqualifié après une manoeuvre lourds vise clairement à modifier l’équilibre du débat, et un autre (Roberto García-Calvo) a mourut.

Du vote des juges dix, quatre sont toujours en fonction après l’expiration de son mandat, à la suite du désaccord sordide entre le gouvernement et l’opposition sur le renouvellement d’un organisme récemment définie par José Luis Rodríguez Zapatero comme le «cœur de démocratie. Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Une des valves cardiaques bouché, puisque la moitié seulement de ses membres sont désormais libres d’accident ou d’une extension. Il s’agit de la cour d’appel qui est sur le point de décider du statut de la Catalogne. Par respect pour le tribunal de respect sans doute plus élevé que celui à plusieurs reprises, cela a montré lui-même ne se réfèrent également à des causes du retard dans la condamnation.

La définition de la Catalogne comme une nation dans le préambule du Estatut, à l’émission conséquente de «symboles nationaux» (ne reconnaît pas la Constitution en son article 2, constituée d’une régions d’Espagne et des nationalités?), Le droit et le devoir de appris le catalan, le pouvoir judiciaire commune en Catalogne, et les relations entre l’État et le gouvernement sont, entre autres, les points les plus évidents égorgement du débat, selon les versions, car une partie importante la cour semble opter pour des positions bien arrêtées. Certaines personnes rêvent à nouveau le fer chirurgies qui visent à limiter la complexité des racines espagnoles. Cela pourrait être, malheureusement, la pierre de touche de la décision.

Ne vous méprenez pas, le vrai dilemme est de faire avancer ou de reculer, l’acceptation de la maturité démocratique d’une Espagne plurielle, ou le bloquer. Non seulement sont en jeu tel ou tel article, en jeu, c’est la dynamique constitutionnelle: l’esprit de 1977, qui a rendu possible la transition pacifique. Il existe de sérieux motifs de préoccupation, car elles pourraient être mûrs pour une initiative de transformer la décision sur le statut dans une cerrojazo institutionnel réel. Contraire à la vertu roque maximum de la Constitution, qui n’est autre que son ouvert et inclusif.

La Cour constitutionnelle ne va donc pas se prononcer uniquement sur le procès intenté par le Parti Populaire contre une loi organique de l’Etat (aujourd’hui PP reapproximated société catalane avec des attitudes constructives et flatteur discours). La Haute Cour se prononcera sur la taille réelle du cadre de coexistence espagnol, c’est à dire sur l’héritage le plus important que les personnes qui ont vécu et ont été impliqués dans le changement de régime dans la fin des années septante transmis à la génération plus jeune, éduquée dans la liberté s’intègrent parfaitement dans la supranationalité européenne complexe et confronté aux défis de la mondialisation, qui a relativisé les coutures plus sévères de l’Etat nation ancienne. L’enjeu est le contrat de profondes ont permis le plus vertueux de l’histoire de l’Espagne trente. Et à ce moment nous devons nous rappeler l’une des principales de la colonne vertébrale de notre système juridique, de la racine romaine: pacta sunt servanda. L’accord exige.

Il est à craindre en Catalogne et dans toute l’Espagne a besoin de savoir. Il ya quelque chose de plus que préoccupante. Il y a une lassitude de plus en plus d’avoir à supporter l’éclat de ceux qui continuent de recevoir l’identité catalane (institutions, structure économique, la tradition culturelle et langue) que le défaut de fabrication qui empêche l’Espagne et le rêve impossible à réaliser l’uniformité. Les Catalans payer des impôts (sans privilège Foral), contribuer à leur effort de transfert de revenu vers l’Espagne les plus pauvres, confrontés à la mondialisation économique sans les avantages considérables de la capitale de l’Etat, de parler une langue de plus que le soufflet de la population plusieurs langues officielles dans l’Union européenne, une langue qui, au lieu d’être aimé, est souvent soumis à un contrôle obsessionnel par le fonctionnaire espagnol, et de respecter les lois, bien sûr, sans renoncer à sa pacifiques et civiques prouvé endurance. Ces jours-ci, les Catalans pense, avant tout, leur dignité doivent être connues.

Nous serions confrontés à une résolution très importante. Nous espérons que la Cour constitutionnelle décide dans les circonstances de l’affaire en main, qui n’est autre que la demande d’amélioration de l’autonomie d’un village de la vieille Europe, en se rappelant qu’il n’y a pas de justice absolue, mais seulement la justice de l’affaire raison pour laquelle la base juridique pour l’excellence est la prudence. A réitéré ce point: le statut est le résultat d’un pacte politique double soumise au référendum.

Ne vous méprenez pas, ou mal compris les inévitables contradictions actuelles de Catalunya. Personne ne manque le diagnostic, cependant de nombreux problèmes, la désaffection et les chagrins. Nous sommes ici face à une société faible, prostré et prêt à aider, impassible, à perdre sa dignité. Nous ne voulons pas présupposer un résultat négatif et la confiance dans la probité des juges, mais quiconque connaît Catalunya doute que la reconnaissance de l’identité, l’amélioration de soi, obtenir un financement équitable et à un saut qualitatif dans la gestion des les infrastructures sont et demeurent constamment soulevé plainte auprès d’un large soutien politique et sociale. Si nécessaire, la solidarité catalane articuleront la réponse légitime à partir d’une société responsable

Read Full Post »

Avui és un dia d’aquells que la xarxa “catalana” treu fum, el twitter i la catosfera va ple de les reaccions de l’Editorial històrica conjunta de 12 mitjans de comunicació de premsa escrita catalana posicionant-se davant una sentència poc favorable a la vida de l’actual Estatut.

Com diu en Xavier Peytibi “Crec que es la primera vegada que em sento orgullós de tots els mitjans de comunicació, per aixecar la veu, i de manera conjunta, pel seu país. I el mateix dels blocaires catalans, de totes les idees polítiques, que ho estem publicant per donar el nostre recolzament.

Entre la Jèssica Fillol i un servidor estem fent un seguiment dels blocaires que van adherint-se a publicar l’editorial. Fruit d’aquesta feina durant el dia d’avui aniré actualitzant la llista #estatut relacionant els blocaires que ho reprodueixen: Toni Ibáñez, Jaume Moreno, Josep Maria Rosell, Neus Serra, Carles Puicgdemont, Guillem López Bonafont, Gemma Urgell, Carles Banús, Salva Grifell, Xavier Peytibi, Trina Milan, Marc Pallarés, Miquel Iceta, Ernest Benach, Joan Herrera, Jose Rodríguez, Carlos Guadian, Cristian Alcázar, Joan Ramon Bernabé, Jonatan Márquez Cervantes, Roger Senserrich, Arnau Ramírez, Manuel Cáceres, Enric Llorens, Jordina Freixanet, Carme Sánchez, Joan Calzado, Silvia Castaño, Àlex Masllorens, Pablo Fernández Magrazo, Josep Maria Àlvarez, Antoni Sabaté, Pep Molsosa, Jordi Perales, Paco Aranda, Pia Bosch, Lourdes Muñoz, Montse Capdevila, Magda Casamitjana, Jordi Tort, Edgar Rovira, Bernardo Muñoz, Albert Medran, Àngels Castells, Martí Cabré, Jordi Riera, Jordi Benplantat, Mònica Capell, Carles Oriach, Eduard Batlle, Roc Fernández, Miquel Quinta, Roger Mestre, David Hernández Llonch, Alejandro Ribó, Iñaki Escudero, Joan Güell, Josep Maria Goig, Marga Puig Ventura, Rafel Lujan, Ivan Aranda, Manel Escribà, Joan Anton Sànchez, Marc Planagumà, Sònia Díaz, Marta Carreras, Marc Fargas, Javier Maján, César Calderón, José Luis Salgado, Evaristo (el rey de la baraja), Borja Aitor Arriaga, Miguel Ángel Vázquez, Yago Abascal, Iban Rabasa, David Egea, Jordi Torrents, ferranbdn, la ramera escarlata, quotidianitat, el que no volen veure, las malas lenguas, Quim Fernandez, Eduard Diaz, Identitat i Jessica Fillol.

I per acabar com us reprodueixo aquesta editorial sense entra a valorar quin hauria de ser el Pla B,

“EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix- no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable. “

Read Full Post »