Discurs d’investidura del proper President de la Generalitat

Avui Artur Mas s’ha presentat davant del Parlament de Catalunya per explicar la seva proposta de govern i que els diputant li facin confiança i l’anomenin 129è President de la Generalitat.

Text integre: Discurs Artur Mas

Moltes gràcies, molt honorable senyora presidenta del Parlament.

Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, senyores i senyors diputats.

En compliment de l’encàrrec rebut per la Presidenta del Parlament, em presento davant d’aquesta Cambra per formalitzar la meva candidatura a ser investit com a 129è President de la Generalitat de Catalunya, presentar el

programa de govern que l’acompanya, i demanar-los, si escau, la seva confiança.

Si em permeten una breu referència personal, els diré que durant el llarg camí de gairebé 10 anys que m’ha dut fins aquí, fins a aquesta sessió d’investidura, en molts moments m’he preguntat quins sentiments impregnarien el meu esperit.

I avui puc dir que l’únic sentiment que m’acompanya és el de l’agraïment. No hi ha, ni en el meu cor ni en el meu cap, cap racó, per petit que sigui, reservat al ressentiment o a l’esperit de revenja.

Sento un profund agraïment per totes les persones que durant tos aquests anys m’han ajudat a mantenir el rumb de la nostra navegació, i sobretot agraïment al poble de Catalunya que d’una manera clara va dipositar recentment una gran dosi de confiança en el nostre projecte.

[…]

Per responsabilitat política els grups polítics parlamentaris que no són CiU, no hauríen de facilitar l’investidura d’Artur Mas com a President? Algú pot negar i anar en contra d’un candidat a la presidència de la Generalitat que ha guanyat a totes les comarques i en més del 95% dels municipis de Catalunya?

Pot ser legítim, però el ciutadà ho entendria? Cara a millorar l’imatge de la política, no seria millor que aquells a qui els ciutadans han retirat la confiança facilitessin el camí al un nou President?

Ho veurem durant el dia d’avui, i a molt estirar el proper dijous. Si arribem al dijous sense haver escollit president voldria dir que els partits no han entes res del que els ciutadans vàrem votar el passat 28 de novembre.

Qui vota als partits a Catalunya?

Desprès d’haver llegit l’enquesta que publicava ahir diumenge La Vanguardia sobre la intenció de vot en les properes eleccions al Parlament de Catalunya m’he animat a fer una petita radiografia dels votants de cada partit.

Per ordre de més a menys escons al Parlament de Catalunya:

– CiU: la federació nacionalista recull el vot de tots els catalans que veuen, en independència de si són de dretes o esquerres, que és la força política que més pot defensar Catalunya.
– PSC: aquest partit recull el vot de tots els catalans que el veuen com el partit socialista espanyol a Catalunya.
– ERC: aquest partit recull el vot de tots els catalans que el veuen com el partit d’esquerres que més pot defensar Catalunya.
– PP: aquest partit recull el vot de tots els catalans de dretes que el veuen com el partit que més pot defensar la idea d’Espanya a Catalunya
– ICV: aquesta coalició de partits recull el vot de tots els catalans que el veuen com l’únic partit realment d’esquerres.
– C’s: aquest partit recull el vot de tots els catalans que veuen, en independència si són de dretes o esquerres, que defensa millor la idea d’Espanya a Catalunya.

Aquestes conclusions crec que es reforcen i expliquen perquè en cada tipus d’elecció, estatal, nacional o local, hi ha una variació en els resultats.

Feu la prova… per què el PSC va treure 25 diputat al Congres en les eleccions de 2008? Per què CiU, des de 1980, ha sigut la primera força al Parlament català? Per què es va poder fer el Tripartit?

El Psc amaga candidats del Psoe

En l’anterior post us vaig recordar que en aquestes eleccions europees només hi ha dos caps de llista catalans, el d’ERC i Ramón Tremosa de Convergència i Unió. La del Psc, el del Pp o d’Icv van en realitat a les llistes dels seus partits espanyols ja que com tots sabem en aquestes eleccions Espanya és circumscripció única.

Revisant les candidatures us reprodueixo la del Psoe que a Espanya posen tota la llista sencera dels 50 candidats, però a Catalunya només reprodueixen 8. Sense comentaris! a qui volen amagar? a la Magdalena Álvarez Arza “Maleni”? fer creure que són més catalans que ningú? etc.

Per contra CiU no amaga res, la mateixa llista de la Coalició per Europa a Catalunya, País Valencià, Ses Illes, etc.

Valoreu vosaltres mateixos, qui dona més confiança? qui no té res a amagar o aquell que amaga noms perquè els hi fa vergonya?

Ara toca Europa

La notícia política d’avui és el fet que des de mitjanit tornem a estar en campanya electoral. Aquesta campanya per les eleccions europees del proper 7 de juny no sembla que aixequi molt entusiasme entre l’ectorat, tal i com ho recull l’article d’en Barbeta a La Vanguardia, però que no siguin atractives per a la ciutadania no li treu la gran importància que tenen.

Moltes vegades ens queixem de les normes i de les directives europees quan s’han d’aplicar a casa nostra i no sabem qui les ha confeccionat i aprovat, i parlem d’Europa com un ens que funciona al marge dels ciutadans. Però la veritat és que moltes de les normatives que ens poden interesar com a ciutadans de la UE es couen al Parlament Europeu. No seria fantàstic conèixer tant als nostres representants a Europa com els del parlament de Catalunya?

Coneixem tots els caps de llista dels partits catalans? pensem-hi un moment, si l’estat espanyol és una circumscripció única els representants del Psc estan integrats dins de la llista del Psoe, encapçalada per Juan Fernando López Aguilar, els del Ppc dins de la del Partido Popular, encapçalada per Mayor Oreja, els d’Iniciativa dins d’Izquierda Unica, encapçalada per Willy Meyer, i després queden els veritables candidats catalans: Oriol Junqueres per ERC, i el meu candidat a aquestes eleccions Ramón Tremosa per Convergència i Unió.

Dimissió com a Secretari d’organització de CDC Cornellà de Llobregat

Per a tots els que em coneixeu i pels què no, fins a dia d’ahir era Secretari d’Organització de Convergència Democràtica de Catalunya a Cornellà de Llobregat, tasca que l’estava portant a terme des de 2002.

Tot seguit us reprodueixo part de l’escrit de dimissió que li vaig presentar al meu President local, amic i company Nèstor Artís:

“Després de prop de 20 anys gairebé ininterromputs treballant per la política local des de Convergència a Cornellà de Llobregat, he pres la decisió de deixar de formar part del Comitè Executiu Local, i de tots els càrrecs que se’n derivin.

Podria dir que aquesta decisió és fruit només de problemes personals però no seria honest, ni amb mi ni amb la resta de companys de partit.

Abandono aquesta barcassa en la que tant de temps he estat un més a remar a contracorrent, en un territori amb moltes mancances d’identificació nacional, amb tristesa però alhora amb l’alegria d’estar fent una acció molt meditada.

[…]

Agraeixo a tots els que al llarg d’aquests anys han confiat en mi, fins i tot als que no, però que han tingut l’honradesa de dir-m’ho. També demano perdó a tots aquells que en l’exercici dels meus càrrecs o sense saber-ho, hagi pogut ofendre.

Abandonar el Comitè Executiu Local del partit a Cornellà no significa deixar de militar, perquè no crec que cap altre partit hagi defensat, defensa i defensarà l’horitzó nacional de Catalunya, el meu país, com Convergència Democràtica de Catalunya.

Visca Cornellà de Llobregat i Convergència!

Visca Catalunya! ”

(Revisat l’1 de març de 2009)

Dolors Batalla deixa l’alcaldia de Valls

L’alcaldessa convergent de Valls, Dolors Batalla de 39 anys, va anunciar per sorpresa la seva renúncia al càrrec, pel que ella ha anomenat per motius “estrictament personals i familiars”. La Dolors ha explicat que “no puc donar el 100% a l’alcaldia i per honestedat he de renunciar” per la qual cosa no només no acabarà la legislatura sinó que no es tornarà a presentar perquè “No tindria sentit que després tornés”.

Els que tenim alguna vinculació amb la ciutat de Valls sabem que Dolors Batalla no només ha ha tingut i té motius personals i familiars per presentar la seva renúncia sinó que també existeixen discrepàncies internes amb l’agrupació local de CDC a Valls. Últimament està passant que quan hi ha un candidat o dirigent de l’anomenada Generació Llibertat que vol assumir o està assumint responsabilitats dins del partit, ràpidament surten antics dirigents i ex-regidors formant un sector crític que s’encarreguen de barrar-los el pas. A Valls l’excusa és estar en contra de la línia política actual del pacte de govern amb el PSC.

Fent una mica de política ficció, el que escriu aquest post creu saber el que els opositors interns van dient: “no hi ha res personal darrere, ni que es dubti de la seva capacitat política, ni que no tingui formació suficient o experiència… però la veritat és que no la veuen per assumir aquesta responsabilitat per liderar el pacte de govern local, sent el seu gran argument el que simplement no la veuen com a alcaldessa!”

Dolors Batalla va ser capaç al 2003 de trencar el sociorepublicanisme (PSC-ERC) que fins aleshores, de 1979 a 2003, l’havien ocupat en la majoria de mandats a l’alcaldia de Valls. Gràcies a la Dolors, Valls ha viscut una etapa d’aire fresc que ha fet que Valls exerceixi de capital de l’Alt Camp al temps de donar un impuls molt important per el futur de la ciutat.

Un partit com Convergència no es pot permetre el luxe de perdre valors polítics com la Dolors Batalla! No m’agrada gens que persones amb vàlua, ajudants del maquinista, es vagin baixant del tren…

Resposta a Carles Agustí “El problema generacional a CDC”

Carles, després d’haver llegit el teu post del passat 17 de setembre estic d’acord amb la análisis que fas del problema generacional a Convergència. En el darrer Congrès del mes de juliol, ni la direcció ni els afectats, van saber abordar aquesta problemàtica i les perpectives de les renovacions de càrrecs postcongresuals tampoc semblen, per les dades que vaig coneixen, acabin de resoldre l’encaix de la generació del “baby boom” dins de l’estructura del partit, ans el contrari, en alguns casos fins i tot s’està intentan barrar-nos al pas.

Crec que estaràs d’acord amb mi que perquè la gent sàpiga de quina generació estem parlan cal definir bé aquest sector de la militància de Convergència. Som militants de la generació, anys més anys menos, del 70. Coneguts col·loquialment com els del “baby boom”, però tenim una altra característica, en molts casos fa més de 20 anys que som militants de CDC i l’immensa majoria hem estat formats políticament a la millor escola de patriotes de Catalunya, la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya), i per acabar de definir aquesta generació som gent altament preparada professionalment i academicament.

En el teu post hi acompanyes una reproducció de cartell del 7è Congrés que la JNC va celebrar a Platja d’Aro, sino recordo malament perquè va ser el meu primer Congrés, l’any 1994 amb el lema “Generació llibertat”, tu i jo sabem que no és casual que hagis escullit aquesta imatge per ilustrar el teu escrit, per tant crec que podriem dir que la generació que estem empenyent per sota i que reclamem més protagonisme dins de l’estructura del partit som aquesta “Generació llibertat”, deixem de banda altre manera d’autoanomenar-nos i fem servir sense cap vergonya l’expressió GENERACIÓ LLIBERTAT.

Com tu ben bé dius a aquesta generació ens pot passar tres coses a curt termini: 1) Que no arribem al nostre objectiu i abandonem el tren encara que estigui en marxa, la qual cosa com bé dius, seria una pèrdua de capital humà imperdonable. 2) Que haguem de lluitar a mort per estar reconeguts als llocs on creiem que ens pertoca per experiència i coneixements, i 3) Que el partit no ens barri el pas reconeixent-nos les nostres potencialitats. Aquest últim punt el més desitjable i el que més ens congratularia a tots.

La Generació llibertat hem d’estar des de l’Executiva Nacional a les Presidències i executives de la federació i agrupacions comarcal, des del Consell Nacional fins a les Presidències i executives de les agrupacions local, des de les llistes electorals al Parlament de Catalunya fins a les local, etc.

La nostra generació volem representar i estar representats a tota l’estructura de Convergència Democràtica de Catalunya.

Celebracions de Convergència per la Diada

Rivalitat política

En l’arena política de qualsevol país hi podem trobar diversos partits polítics que competeixen entre ells per aconseguir el màxim suport electoral per accedir al poder i implementar el seu programa polític o ideari. Tots els partits polítics, per tant són adversaris. Però quan existeix una competència directa entre dos partits podem parlar de màxima rivalitat política.

Per tant, parlem que dos partits són competència directa quan l’alternança en el poder principalment descansa en aquests dos partits. Per exemple, als Estat Units, en les eleccions presidencials, existeixen molt partits polítics que són adversaris, però només dos són de màxima rivalitat. Estem parlant del Partit Demòcrata i del Republicà, perquè el president serà d’un d’aquests dos partits.

A Catalunya, el sistema multipartidista i parlamentari, dona la possibilitat que el candidat de qualsevol dels partits amb representació parlamentaria pugui ser el President de la Generalitat. Però la realitat és un altre. Els governs de la Generalitat s’han d’articular, o bé en solitari o bé en coalició, sobre la base del partit dels socialistes o de la federació de Convergència i Unió.

Per tant, en les eleccions al Parlament de Catalunya el PSC-PSOE i CIU són rivals polítics.

Per què tota aquesta “parrafada”?

Perquè si Convergència vol recuperar el govern de Catalunya ha de saber qui és realment el seu rival. No és ICV-EUA, no és el PP, ni tampoc Esquerra és el Partit dels socialistes. Els adversaris són això, adversaris i la intersecció de l’electorat, o és molt reduïda o inexistent. Per contra, l’espai que ocupen els convergents i els socialistes és molt coincident. Tots dos ocupen la centralitat política. Tots dos competeixen per un electorat que poden canviar el sentit del seu vot, tan cap a un costat com cap a l’altra.

CONVERGÈNCIA focalitza el teu discurs com a alternativa al socialistes!