Text integre del parlament del President Obama

Obama: Els meus conciutadans:

Em presento avui aquí humil davant nosaltres per la tasca que tinc, gràcies per la confiança que meu atorgat, conscient dels sacrificis suportats pels nostres avantpassats. Dono les gràcies al President Bush pel seu servei a la nostra nació, així com la generositat i la cooperació que ha demostrat al llarg d’aquesta transició.

Quaranta-quatre nord-americans han pres el jurament presidencial. Les paraules s’han intervingut en l’augment de les marees de la prosperitat i les aigües de la pau. No obstant això, de tant en tant es pren el jurament en mig dels núvols i la recopilació de les tempestes furioses. En aquests moments, Estats Units ha portat a terme no només a causa de l’habilitat o la visió dels alts càrrecs, sinó perquè la gent s’han mantingut fidels als ideals dels nostres avantpassats, i fidels als nostres documents fundacionals.

Pel que ha estat. Per tant ha d’estar amb aquesta generació de nord-americans.

Que estem en mig de la crisi ja està ben entès. La nostra nació està en guerra, contra una xarxa de gran abast de la violència i l’odi. La nostra economia està molt afeblida, a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat per part d’alguns, sinó també el nostre fracàs col lectiu per prendre decisions difícils i preparar el país per una nova era. Llars s’han perdut; ocupacions cobert; empreses d’obturació. La nostra salut és massa costosa, les nostres escoles também, i cada dia hi ha més proves que les maneres en que fem servir l’energia i fem enfortir els nostres adversaris amenacen el nostre planeta.

Aquests són els indicadors de crisi, a reserva de dades i estadístiques. Menys mesurables, però no menys profunda és minar la confiança de tota la nostra terra – un persistent temor que la decadència nord-americana és inevitable, i que la pròxima generació ha de baixar els seus llocs d’interès.

Avui li dic a vostè que els reptes que tenim són reals. Que són greus i que són molts. Que no s’assoliran fàcilment o en un curt espai de temps. Però sabem, Amèrica – que s’assoliran.

En aquest dia, ens reunim, perquè hem escollit l’esperança sobre la por, la unitat de propòsit en el conflicte i la discòrdia.

En aquest dia, s’arriba a proclamar el cap de la petita i falses promeses, les recriminacions i esgotament dels dogmes, que durant massa temps han estrangulat la nostra política.

Seguim sent una nació jove, però amb paraules de les Escriptures, ha arribat el moment de deixar de banda les coses de nen. Ha arribat el moment de reafirmar el nostre permanent esperit; a triar la nostra millor història, per tirar endavant aquest do preciós, aquesta noble idea, passa de generació en generació: la promesa donada per Déu que tots són iguals, tots són lliures i tots es mereixen una oportunitat de continuar la seva plena mesura de la felicitat.

Al reafirmar la grandesa de la nostra nació, entenem que la grandesa no és mai un fet. Cal mereixe-la. El nostre viatge no ha estat mai un dels accessos directes o per la solució menys. No ha estat el camí per als pusil lànimes – per a aquells que prefereixen el lleure sobre el treball, o buscar només els plaers de la riquesa i la fama. Per contra, ha estat la que assumeixen riscos, els protagonistes, els creadors de les coses – però alguns celebren més sovint els homes i les dones en el seu treball fosc, que ens han portat fins al llarg i accidentat camí cap a la prosperitat i la llibertat.

Per a nosaltres, que alguns ho portaven a les seves maletes i possessions van viatjar a través dels oceans a la recerca d’una nova vida.

Per a nosaltres, que treballavem en tallers clandestins i es va instal lar a l’Oest; patint el flagell del fuet i àrabs de la terra dura.

Per a nosaltres, que vam lluitar i vam morir, en llocs com Concòrdia i Gettysburg, Normandia i Khe Sahn.

Una i altra vegada aquests homes i dones van lluitar i es van sacrificar i treballar fins que les seves mans estaven brutes per tal que puguem viure una vida millor. Amèrica es va veure com més gran que la suma de les nostres ambicions, més que totes les diferències de naixement o la fortuna o facció.

Aquest és el camí que seguim avui. Seguim sent la més pròspera, poderosa nació de la Terra. Els nostres treballadors no són menys productius que quan va començar la crisi. Les nostres ments no són menys inventives, els nostres béns i serveis necessaris no menys del que eren l’última setmana o el mes passat o l’any passat. La nostra capacitat segueix incòlume. Tanmateix, el nostre temps de peu, de la protecció d’interessos estrets i la posada fora de les decisions desagradables – segurament que el temps ha passat. A partir d’avui, hem de recollir nosaltres mateixos, la pols fora de nosaltres mateixos, i començar de nou la tasca de refer Amèrica.

Per tot arreu veiem que hi ha feina per fer. L’estat de l’economia requereix una acció audaç i ràpida, i nosaltres actuarem – no només a crear nous llocs de treball, sinó per establir una nova base per al creixement. Anem a construir les carreteres i ponts, xarxes elèctriques i les línies digitals que alimenten el nostre comerç i ens uneixen. Anem a restaurar a la ciència el lloc que li correspon, i exercir meravelles de la tecnologia per elevar la qualitat de l’atenció de la salut i disminuir el seu cost. Anem a aprofitar el sol i el vent i la terra per alimentar els nostres cotxes i executar les nostres fàbriques. I anem a transformar les nostres escoles i col legis i universitats per satisfer les demandes d’una nova era. Tot això que podem fer. I tot això que anem a fer.

Ara, hi ha qui qüestionen l’escala de les nostres ambicions – que suggereixen que el nostre sistema no pot tolerar massa grans plans. Els seus records són curts. S’han oblidat del que aquest país ja ha fet, el que homes i dones lliures pot aconseguir quan la imaginació s’uneix al propòsit comú, i la necessitat de coratge.

El que els cínics no entenem és que el terreny ha canviat sota d’ells – que la rància arguments polítics que ens han consumit durant tant de temps ja no són aplicables. Demanem a la qüestió avui no és si el nostre govern és massa g

Cal basquenitzar-nos?

Resposta als post de Saül Gordillo.

 

La basquització a la que fas referència Saül, és resultat de la basquitis que diu Cuyàs. Jo sóc dels que penso que no hem de mirar tant als veíns i analitzar les nostres actituds sobre la base del que fan els demés.

Com bé dius bascos i espanyols s’assemblen més del que es pensen, i per contra nosaltres som més diferents. Per tant, crec que l’anàlisi de la situació que està succeint aquest dies arran del pacte sobre finançament l’hem de saber interpretar en clau catalana. No és una basquització és un catalanisme ben entès, és posar el país per sobre de partits, és recuperar la unitat d’acció catalana per treure Catalunya de l’adjucat o cul de sac que ja fa més de dos anys el país està immers.

També és cert que d’Esquerra i Iniciativa encara em crec la seva unitat d’acció, per contra dels socialistes catalans no puc posar les mans al foc. La meva experiència personal em fa dubtar (tant de bó m’equivoqui) de que la seva postura no sigui una escenificació o teatrelització ben orquestrada, no tant des del govern sinó des del carrer Nicaragua, amb el senyor Zaragoza al darrere.

Crec que si desprès s’aconsegueix algun acord, encara que sigui molt per sota del que estableix l’estatut, voldran vendre’ns el producte que gràcies a la seva plantada amb el PSOE ho han aconseguit, però el seus 25 diputant no hauran fet res en tot el procés i seguiran al grup parlamentari socialista tots juntets per apuntalar a un President Zapatero que menteix i incompleix promeses més que somriu. Per tant, tot una farsa!

Me’ls creuria si primer creessin un grup parlamentari propi, després actuessin amb una unitat d’acció i per últim que el resultat finalsigui quin sigui, un èxit o un fracàs no se l’atribueixin un o altre sinó de tots quatre partits.

Fer de pare

“Pares ultrapassats, despistats en excés o poc fets a haver d’assumir la responsabilitat de cuidar-se dels fills”, així començava un article de La Vanguardia la setmana passada per informar de la mort d’un nadó per asfixia a Olot per oblidar-se’l el pare al maleter del seu cotxe. Però que ens està passant? Des de finals de juny fins a dia d’avui entre ofegats a piscines o canals i oblidats al vehicle portem més de sis nens morts.

 

Com un pare o mare mínimament responsable es pot oblidar un fill al maleter d’un cotxe? O anar a una reunió de tres hores i deixar al nen a dins de cotxe totalment tancat a ple sol de Sevilla? O deixar que un nen de 7 anys vagi tot sol per Tortosa caient a un canal?

 

Hi ha coses que no entenc. Potser si que es com deia La Vanguardia hi ha una generació de pares i mares ultrapassats pels fets, despistats o simplement incapaços d’assumir la responsabilitat de tenir cura d’una altra persona que depèn totalment de tu.

 

I que es pot fer? Aviat hi haurà algun polític de torn que demanarà un certificat d’idoneïtat per ser pares, o un carnet de manipulador de nens, o alguna bestiesa d’aquestes. Jo simplement demano que tots siguem més responsables. Ser pare i mare, no és només unes hores del dia, sinó les 24. La paternitat o maternitat un cop adquirida ja no te’n pots desentendre. Ja ho ets per tota la vida i com a tal responsabilitat vitalícia cal posar-hi tots els sentits i no relaxar-nos ni un segon. Perquè com diu la dita, el que no passa en un any passa en un segon!

Rivalitat política

En l’arena política de qualsevol país hi podem trobar diversos partits polítics que competeixen entre ells per aconseguir el màxim suport electoral per accedir al poder i implementar el seu programa polític o ideari. Tots els partits polítics, per tant són adversaris. Però quan existeix una competència directa entre dos partits podem parlar de màxima rivalitat política.

Per tant, parlem que dos partits són competència directa quan l’alternança en el poder principalment descansa en aquests dos partits. Per exemple, als Estat Units, en les eleccions presidencials, existeixen molt partits polítics que són adversaris, però només dos són de màxima rivalitat. Estem parlant del Partit Demòcrata i del Republicà, perquè el president serà d’un d’aquests dos partits.

A Catalunya, el sistema multipartidista i parlamentari, dona la possibilitat que el candidat de qualsevol dels partits amb representació parlamentaria pugui ser el President de la Generalitat. Però la realitat és un altre. Els governs de la Generalitat s’han d’articular, o bé en solitari o bé en coalició, sobre la base del partit dels socialistes o de la federació de Convergència i Unió.

Per tant, en les eleccions al Parlament de Catalunya el PSC-PSOE i CIU són rivals polítics.

Per què tota aquesta “parrafada”?

Perquè si Convergència vol recuperar el govern de Catalunya ha de saber qui és realment el seu rival. No és ICV-EUA, no és el PP, ni tampoc Esquerra és el Partit dels socialistes. Els adversaris són això, adversaris i la intersecció de l’electorat, o és molt reduïda o inexistent. Per contra, l’espai que ocupen els convergents i els socialistes és molt coincident. Tots dos ocupen la centralitat política. Tots dos competeixen per un electorat que poden canviar el sentit del seu vot, tan cap a un costat com cap a l’altra.

CONVERGÈNCIA focalitza el teu discurs com a alternativa al socialistes!

Ja arribat el dia!

 

Ja som a divendres, 11de juliol de 2008 i aquesta tarda-vespre comença el 15è Congrés de Convergència, però unes hores abans, a les 5 de la tarda, tindrà lloc una taula rodona i una trobada de blocaires que faran, o millor dit farem el seguiment del Congrés des del nostre punt de vista.  

Convergència en aquest Congrés aposta per la web 2.0, així com obrir les portes de la ponència 4 a internautes-blocaires fet gens habitual en la política. Però el fet està que aquesta ponència parla de la regeneració democràtica i com des de CDC vol combatre la desafecciópolítica. Per tant és un bon experiment, el fet d’obrir.la a gent que no són militants-delegats.

La Web 2.0 ens ha de servir per trobar nous canal de participació, en el cas que estem parlant, participació política. I com sempre es parla de la rigidessa dels partits polítics crec que aquesta iniciativa obre les portes a tots aquell que hi vulguin participar sense ser militant de Convergència.

Per altre banda, he llegit el post d’en Xavier Peytibi, i també coincideixo que aquesta trobada de blocaires serà un bon moment per retrobar-nos, aquells amics que des de fa algun temps ens anem seguin en xarxes socials com, Facebook, Twitter, etc.