Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘psc’

El panorama polític que ens va deixar les eleccions al Parlament de Catalunya al 2006 va ser totalment diferent que el que ha quedat configurat arran del 28 de novembre d’enguany.

Recordem que en xifres eren els següents: 31,5% CiU (42 dip.), 26,8% PSC (37 dip.), 14% ERC (21 dip.), 10,6% PP (14 dip.), 9,5% ICV (12 dip.) i 3% C’s (3 dip.)

En aquest gràfic es pot veure la posició de cada partit dins dels dos eixos existents a Catalunya, l’ideologic i el nacional.

Només en un cop d’ull és veu que era molt díficil la formació d’un govern estable sense passar per la formula de la coalició post electoral.

Sense entrar en valoracions personals dels darrers governs de coalició que han governat Catalunya ni intentar descobrir el que en pensen els catalans i catalanes, en les eleccions del 28 de novembre es donaven uns fets que no s’havíen donat en les eleccions del 2006.

1) Segons les enquestes hi havía una forta desafecció política que afectava als ciutadans de Catalunya.

2) A menys de 6 mesos de les eleccions es va fer públic la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant l’Estatut del 2006

3) Aparició de nous partits extraparlamentaris amb possibilitats reals d’entrar al Parlament, RI, SI i PXC.

4) Segons les enquestes possibilitat real de canvi de govern, per la qual cosa es convertien en unes eleccions molt competitives

Amb aquestes 4 punts importants a les mans dels ciutadans, aquests van emetre el seu vot donant els resultats següents:

Una participació del 60%, 4 punts per sobre de la del 2006. CiU 38,5% (62 dip.), PSC 18,3% (28 dip.), PP 12,3% (18 dip.), ICV 7,4% (10 dip.), ERC 7% (10 dip.), SI 3,28% (4 dip.), C’s 3,4% (3 dip.), PXC 2,4% (o dip.) i RI.cat 1,3% (0 dip.)

Veient la situació actual observem clarament com CiU ha augmentat molt substancialment la seva representació, alhora que té fronteres molt pròximes amb SI, ERC i PSC. Aquestes fronteres són les que els dirigents de CiU hauran d’estar pendents durant tota la legislatura perquè d’aquí poden fugir votants.

Per altra banda també s’observa que CiU ha guanyat votants de la centre esquerra fet important per governar Catalunya. Històricament a Catalunya ha governat qui ha pogut aglutinar electors de centre dreta fins a la centre esquerra.

Observem el següent gràfic:

Votants tradicionals socialistes han fugit cap a altres opcions seguint les pautes dels eixos nacional i ideologic. Els electors més catalanistes  i els que volien exercir el vot útil van optar per CiU; els més d’esquerres per ICV; els més espanyolistes i de càstic per l’acció de govern espanyol per PP o/i C’s.

Per anar acabant cal parar atenció amb les gràfiques exclusives per eixos.

CiU respon molt bé a les expectatives nacionals dels electors d’ERC i ICV i de part de SI i PSC.  Destacar que en aquest eix el PSC està dividit en dos, uns cap a CiU i altres cap al PP, i al PP li passa gairebé igual amb el PSC i C’s.

En l’eix ideologic:

CiU respon molt bé a les expectatives ideològiques dels electors de SI i C’s i de part del PP i PSC.  Destacar que en aquest eix el PSC respon també bé als electors d’ERC, i per una part de CiU i ICV.

Observant totes dues gràfiques, sobte veure que ERC queda dins de CiU i PSC. Gràficament és molt explicit perquè els seus electors potencials estan o poden sentir-se ben representants segons quina pota del eix donguin més importància, tant per CiU com per PSC. Perquè votar un partit amb moltes divisions internes i bastant inestable si altres poden donar més estabilitat al meu vot? per tant podem conclore que ERC només va tenir els vots dels electors més fidels.

Ampliació 15 desembre

Per acabar de completar aquest petit anàlisi dels resultats electorals del passat 28 de novembre i recolzat amb gràfiques i xifres voldria reflexionar sobre els 4 punts citats més amunt.

1) El que reflectien les enquestes sobre la desafecció política dels catalans no era del tot encertada o com a mínim les dades no havien estat massa ben cuinades. Segons les enquestes prèvies a les eleccions del 28N les més pessimistes donaven una participació per sota del 50% quan en realitat es va arribar al 60%.

La desafecció, en aquestes eleccions, no s’ha manifestat optant per l’abstenció sinó que ha anat a buscar el vot en blanc i partits extraparlamentaris.

2) El malestar de la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut de 2006 es va traslladar al carrer amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol pels carrers de Barcelona. Arran d’aquesta reacció, es van omplir moltes hores d’opinions a les tertúlies en ràdios i televisions de qui capitalitzaria aquest malestar.

Veien els resultats podem dir que només 100.000 catalans van optar per una opció clarament independentista com SI, però qui va poder quedar-se amb el vot del “català emprenyat” va ser CiU.

3) Segons les enquestes, que es van poder consultar durant els darrers mesos, donaven possibilitats reals de entrar a la cambra catalana a SI, RI.cat i/o PXC.

La barrera mínima del 3% va ser salvada només per SI, tot i anar molt just, a causa de la circumscripció de Barcelona; RI.cat va ser el gran perdedor al no aconseguir ni el 1,5% dels vots; i PXC tot i no assolir el 3% es va quedar a les portes amb un 2,4%. El cas de Plataforma per Catalunya és un d’aquells casos que s’haurà d’anar seguint la seva evolució, sobretot a les properes eleccions, a les municipals.

4) El fet que aquestes eleccions fossin a priori molt competitives, va ser resultat de la bipolarització de dues opcions de govern, formada per una formació política o per una coalició de partits.

La ciència política ja et diu que en unes eleccions més competitives normalment hi ha un increment de la participació. En aquest cas Catalunya, electoralment parlant, es comporta com una societat democràtica més.

A partir d’aquest petit anàlisi crec que les estratègies de cada partit ha de ser clara perquè els electors han demostrat en aquestes eleccions que no volen ni experiments ni  ambigüitats.

Entrem en una nova etapa de la política catalana.

Read Full Post »

Ja porten unes quantes campanyes electorals que els socialistes i sobretot els catalans fan servir un llenguatge gràfic que intenten remoure la por, presentant la dreta com a un “dimoni escuat”, i intentant fent creure que qui no pensa com ells són un perill per a la societat democràtica.

La imatge gràfica que fan servir sembla que els hi ha funcionat perquè campanya rere campanya la tornen a repetir. O bé, perquè la ciutadania és molt babau i necessita d’aquests tipus de campanyes tant cíniques i menyspreables; o bé, perquè els responsables socialistes es pensen que el seu elector és curt de mires i no entén quatre paraules seguides ben seguides; o bé, perquè com diu en l’últim post d’en Victor Alexandre “amb la buidor més absoluta com a programa polític, totes les seves campanyes electorals necessiten el contrapunt d’aquest partit [Pp] per adquirir aspecte de brasa en lloc de foc. És la seva manera d’amagar que més enllà de la bel·ligèrancia popular i de la hipocresia socialista no hi ha cap diferència entre tots dos.”.

Des d’ahir us estic anant publicant els “altres” cartells electorals socialistes que en realitat haurien d’haver penjat però per vergonya i perquè dir la veritat no és el seu estil els han amagat.

La valoració de les campanyes sempre es fan a posteriori i així ho faré per identificar quin partit ha fet la millor campanya i quin l’ha feta més efectiva ja que no és necessari que coincideixi.

A_Z-Catala

Read Full Post »

En l’arena política de qualsevol país hi podem trobar diversos partits polítics que competeixen entre ells per aconseguir el màxim suport electoral per accedir al poder i implementar el seu programa polític o ideari. Tots els partits polítics, per tant són adversaris. Però quan existeix una competència directa entre dos partits podem parlar de màxima rivalitat política.

Per tant, parlem que dos partits són competència directa quan l’alternança en el poder principalment descansa en aquests dos partits. Per exemple, als Estat Units, en les eleccions presidencials, existeixen molt partits polítics que són adversaris, però només dos són de màxima rivalitat. Estem parlant del Partit Demòcrata i del Republicà, perquè el president serà d’un d’aquests dos partits.

A Catalunya, el sistema multipartidista i parlamentari, dona la possibilitat que el candidat de qualsevol dels partits amb representació parlamentaria pugui ser el President de la Generalitat. Però la realitat és un altre. Els governs de la Generalitat s’han d’articular, o bé en solitari o bé en coalició, sobre la base del partit dels socialistes o de la federació de Convergència i Unió.

Per tant, en les eleccions al Parlament de Catalunya el PSC-PSOE i CIU són rivals polítics.

Per què tota aquesta “parrafada”?

Perquè si Convergència vol recuperar el govern de Catalunya ha de saber qui és realment el seu rival. No és ICV-EUA, no és el PP, ni tampoc Esquerra és el Partit dels socialistes. Els adversaris són això, adversaris i la intersecció de l’electorat, o és molt reduïda o inexistent. Per contra, l’espai que ocupen els convergents i els socialistes és molt coincident. Tots dos ocupen la centralitat política. Tots dos competeixen per un electorat que poden canviar el sentit del seu vot, tan cap a un costat com cap a l’altra.

CONVERGÈNCIA focalitza el teu discurs com a alternativa al socialistes!

Read Full Post »

No cal tenir masses llums per veure que la decisió de Solbes de no complir la data del 9 d’agost per concretar el nou sistema de finançament, tal i com estableix l’Estatut, rau amb l’esperança del Govern espanyol perquè el Tribunal Constitucional els faci la feina bruta, escapçant i neutralitzant l’Estatut en matèria de finançament. D’aquesta manera, el PSOE podria negociar un sistema a la seva mida, és a dir, totalment a la baixa i amb el sistema de cafè per tothom. I aparentment sense haver-se embrutat les mans!

El més curiós de tot es que aquest incompliment dels socialistes suposa un desafiament d’un govern democràtic a l’estat de dret al que pertany, anunciant que no complirà una llei que a més la va votar a favor.

És evident que l’actitud del Govern espanyol s’explica per la voluntat de recuperar, a través del Tribunal Constitucional, la posició política que va perdre durant la negociació de l’Estatut. Això representaria un trencament del pacte polític entre Catalunya i Espanya que va suposar l’aprovació del text estatutari.

El que queda clar és que Catalunya no pot renunciar al que marca l’Estatut en el tema de finançament, definint una cistella d’impostos que es cedeixen a la Generalitat, garantiment de la bilateralitat, per tal d’escapar-nos cafè per a tothom, acordant la fixació d’uns determinats criteris per acotar la solidaritat.

El que el país no es pot permetre és un pacte PSOE-PP en matèria de finançament per tal de deixar a Catalunya arraconada. Ara no és moment per entrar en detalls, però si féssim una anàlisi detallada constataríem que l’actitud dels dos partits espanyols vers l’Estatut no és tan diferent.

 

El PP va presentar, a cara descoberta, un recurs d’inconstitucionalitat contra el text, però el PSOE, a part dels recursos que han presentat institucions sota el seu poder, mitjançant un joc de miralls, es presenta com a proper a Catalunya, mentre que en realitat impedeix desplegar l’Estatut, i encara pitjor, promou una gran operació de centralització política.

 

Per acabar un recordatori de les 62 esmenes defensades per José Montilla a Madrid contra el projecte d’Estatut de 30 de setembre de 2005, també n’hi havia del capítol de finançament, amb les quals pretenia: supeditar la Comissió Mixta al “Consejo de Política Fiscal y Financiera”, és a dir, supeditar la bilateralitat a la multilateralitat; articular l’administració tributària en base a tres ens gestors: Generalitat, Estat i Consorci; eliminar qualsevol referència percentual a la cessió de tributs estatals; impedir un model de finançament local propi; i no garantir les inversions de l’Estat a Catalunya.

 

Aquest és el que un dia diu que defensaran Catalunya sense fer caure a Zapatero, i després es disfressa de catalanista dient que abans que el PSOE està Catalunya. Quina barra!!!

Read Full Post »

L’espanyolisme del PSC

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la dependència és el fet de dependre d’una cosa, que depèn d’un altre i n’és el complement secundari.

 

I que considerem dependre? Doncs quan una cosa, és condicionada per una altra i està lligada amb una altra que n’és una causa d’existència o una condició necessària. Per tant, podem dir que hom està subordinat a un altre, formar-ne part i pertanyent-hi.

 

  • El PSC ha participat al 37è Congrés del PSOE com una agrupació territorial més.
  • Els diputats del PSC al Congrés de Diputats estan inclosos dins del Grup Parlamentari socialista.
  • A l’Executiva federal del PSOE hi ha representants del PSC.
  • El candidat a President d’Espanya del PSC és José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE).
  • A les eleccions europees els candidats dels PSC estan integrats a la llista del PSOE.
  • A Catalunya no existeix el PSOE perquè ja hi és el PSC

 

Seguint la definició del DIEC podríem dir que la dependència del PSC amb el PSOE és un fet. El PSC depèn del PSOE i n’és el complement secundari dels socialistes espanyols a Catalunya. Perquè el PSC està condicionat i lligat al socialisme espanyol perquè en forma part i en pertany.

 

Que no ens prenguin el pel! No són catalanistes! Obeeixen les ordres dels socialistes espanyols, la seva manera de ser catalans és ser espanyols. És com dir que Espanya és una Nació de nacions. Quadrar el cercle és fer jocs de mans! I creure’s tot el que diuen aquesta gent és d’idiotes!

Read Full Post »