Les perles d’en Solbes

Com ja vaig apuntar al meu post del dia 23 de juliol “No cal tenir masses llums per veure que la decisió de Solbes de no complir la data del 9 d’agost per concretar el nou sistema de finançament, tal i com estableix l’Estatut, rau amb l’esperança del Govern espanyol perquè el Tribunal Constitucional els faci la feina bruta, escapçant i neutralitzant l’Estatut en matèria de finançament.“, però ahir en Solbes va comparèixer al Congrès de Diputats en substitució del president Zapatero-pinocho gràcies al trencament de la unitat catalana d’acció en favor del finançament de Catalunya d’ICV, per etzivar unes quantes perles i fer-nos conbregar en rodes de molí.

Amenaçant, Solbes va dir: “si no hi ha acord, el sistema el reformarem com al govern espanyol li sembli.”, visca el dialeg i la bilateralitat.

I la gran excusa perquè la negociació la preveu “díficil i complexa” és “perquè… simplement, no hi ha diners.“, però no haviem quedat que la crisi no era per tant?

Tot plegat, el que jo entenc és que al govern espanyol, o com a la publicitat diuen GOBIERNO DE ESPAÑA, se’ls enrefot el finançament de Catalunya. Encara tenen una idea jacobina de l’estat i com el Solbes es va queixar les comunitats autònomes al 2002 assumien el 54’84% de la despesa pública, i l’administració central el 45’16, però al 2006, les autonomies havien augmentat fins al 57’46% i l’Estat havia baixat al 42’54. I això, es clar no pot ser! Qui ha de tenir els diner és el Gobierno de España, i no els ciutadans.

Davant aquest panorama els catalans ho tenim molt pelut, més que en Guifrè, perquè qui ens defensarà: els 25 diputats del Psc-Psoe? el diputat d’Icv? Per això se n’enriuen a la cara.

L’única solució: la sobirania plena!

Solbes busca la quartada amb el TC

No cal tenir masses llums per veure que la decisió de Solbes de no complir la data del 9 d’agost per concretar el nou sistema de finançament, tal i com estableix l’Estatut, rau amb l’esperança del Govern espanyol perquè el Tribunal Constitucional els faci la feina bruta, escapçant i neutralitzant l’Estatut en matèria de finançament. D’aquesta manera, el PSOE podria negociar un sistema a la seva mida, és a dir, totalment a la baixa i amb el sistema de cafè per tothom. I aparentment sense haver-se embrutat les mans!

El més curiós de tot es que aquest incompliment dels socialistes suposa un desafiament d’un govern democràtic a l’estat de dret al que pertany, anunciant que no complirà una llei que a més la va votar a favor.

És evident que l’actitud del Govern espanyol s’explica per la voluntat de recuperar, a través del Tribunal Constitucional, la posició política que va perdre durant la negociació de l’Estatut. Això representaria un trencament del pacte polític entre Catalunya i Espanya que va suposar l’aprovació del text estatutari.

El que queda clar és que Catalunya no pot renunciar al que marca l’Estatut en el tema de finançament, definint una cistella d’impostos que es cedeixen a la Generalitat, garantiment de la bilateralitat, per tal d’escapar-nos cafè per a tothom, acordant la fixació d’uns determinats criteris per acotar la solidaritat.

El que el país no es pot permetre és un pacte PSOE-PP en matèria de finançament per tal de deixar a Catalunya arraconada. Ara no és moment per entrar en detalls, però si féssim una anàlisi detallada constataríem que l’actitud dels dos partits espanyols vers l’Estatut no és tan diferent.

 

El PP va presentar, a cara descoberta, un recurs d’inconstitucionalitat contra el text, però el PSOE, a part dels recursos que han presentat institucions sota el seu poder, mitjançant un joc de miralls, es presenta com a proper a Catalunya, mentre que en realitat impedeix desplegar l’Estatut, i encara pitjor, promou una gran operació de centralització política.

 

Per acabar un recordatori de les 62 esmenes defensades per José Montilla a Madrid contra el projecte d’Estatut de 30 de setembre de 2005, també n’hi havia del capítol de finançament, amb les quals pretenia: supeditar la Comissió Mixta al “Consejo de Política Fiscal y Financiera”, és a dir, supeditar la bilateralitat a la multilateralitat; articular l’administració tributària en base a tres ens gestors: Generalitat, Estat i Consorci; eliminar qualsevol referència percentual a la cessió de tributs estatals; impedir un model de finançament local propi; i no garantir les inversions de l’Estat a Catalunya.

 

Aquest és el que un dia diu que defensaran Catalunya sense fer caure a Zapatero, i després es disfressa de catalanista dient que abans que el PSOE està Catalunya. Quina barra!!!