Catalunya, yes we can

El passat dijous, 6 de novembre va tenir lloc una xerrada-col·loqui a la seu local de Convergència a Cornellà de Llobregat amb l’Alfons López Tena per parlar “Cap a la independència de Catalunya.

Molts de nosaltres sabem qui és, però per qui encara no ho sàpiga us recordo que és notari i fins fa poc a estat vocal del Consell General del Poder Judicial, a proposta de CiU del Congrés de Diputats. Des de la presidència del Cercle d’Estudis Sobiranistes, està treballant en la confecció d’un argumentari jurídic en la línia d’aconseguir la viabilitat del procés d’independència de Catalunya. També és membre del Consell Social de la Facultat de Dret de la Universitat Ramon Llull-ESADE, d’Òmnium Cultural, del Grup Hayek, de Barcelona 2020, i del consell assessor d’ Acció Cultural del País Valencià.

És autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics i l’any 2007 va publicar el llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia”.

Aprofitant que venia a la meva ciutat un personatge de la talla intel·lectual com l’Alfons López Tena, li vaig fer una petita entrevista que la reprodueixo en aquest post.

Joan Gavaldà.- Com a ex-membre del Concejo General del Poder Judicial val la pena perdre esforços per redefinir la modalitat d’elecció dels seus membres?

Alfons López Tena.- No, no val la pena en el sentit de què el sistema que està muntat, que és un desastre, beneficia al Psoe i al Pp que són els que al cap davall tindrien la majoria per poder-lo reformar. Per tant, no val la pena perdre esforços inútils en una cosa que no tens cap poder de cap mena.

JG.- Quina opinió tens de l’Audiencia Nacional?

ALT.- Això és més complicat… per una banda, és convenient que hi hagi un òrgan especialitzat en delictes de bandes organitzades i grans delictes: terrorisme, crim organitzat, etc. o bé, casos de conversions administratives especialment complexos. Però per l’altra, té un problema clar de politització i per tant de la divisió general que existeix en la judicatura espanyola entre conservadors i progressistes, el que fa que les resolucions són molt previsibles en funció de la força de cada un d’ells.

JG.- Creus que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hauria de ser la última instància judicial al nostre país?

ALT.- És el que diu l’estatut de l’any 79, cosa que no s’ha acomplert en 29 anys, es torna a recollir en l’estatut del 2006 i tornarà sense acomplir-se. Per tant, és simplement aplicar la llei espanyola que proposa que hauria de ser la última instància jurisdiccional en tots els àmbits, excepte el recurs de cassació d’unificació de doctrina del Tribunal Suprem. Però, com a la legislació espanyola està plena de competències cap a Catalunya que després no es compleixen… aquesta porta 29 anys.

JG.- La composició del Tribunal Constitucional, hauria de reflectir la diversitat de les comunitats autònomes i les nacions de l’estat espanyol?

ALT.- El Tribunal Constitucional és el Pp i el Psoe amb un altre barret, per tant no faran cap canvi que els perjudiqui…

JG.- coincidiríem, llavors, que pel que fa a la direcció de la justícia espanyola està bastant polititzada?

ALT.- En material d’independència judicial, ara acaba de sortir un informe del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per tant no estem parlant, en tot el meu respecte, d’una ONG, ni sectors antisistema, sinó del nucli dur del sistema mundial… i l’estat espanyol surt molt mal parada, superada fins i tot per països com ara Aràbia Saudita o Egipte.

JG.- Seguint en el TC, si tomben l’Estatut, encara que l’escapcin, per mi és com si el tombessin, s’hauria de sotmetre a un nou referèndum per saber l’opinió dels catalans?

ALT.- El problema… crec que el problema és més de fons. La sentència de l’estatut deixarà tancat definitivament el sistema autonòmic i per tant, convertirà l’autogovern de Catalunya en una mena de descentralització administrativa. Davant d’això crec que s’han de canviar els paràmetres des de Catalunya perquè res positiu vindrà d’Espanya, i per tant l’opció és i espero i treballo per aquest sentit obrir el camí cap a la independència.

Per molt que es torni a sotmetre a referèndum, l’estatut un cop hagi estat anorreat pel TC, aquest referèndum no tindria cap efecte, perquè l’estatut real serà aquell que surti del TC.

JG.- Per tant creus que hauria d’haver una posició comuna del partits catalans?

ALT.- Jo crec que hauria d’haver una posició. La unitat dels partits catalans només serveix perquè a Catalunya no hi hagi aquesta sensació de picabaralla permanent. Ara a efectes pràctics, no serveix de res perquè encara que estiguin units els partits catalans els partits espanyols són més i estan units. En conseqüència, el que es tracte és tenir idees clares, estratègies clares i posar-les a la pràctica per tenir la majoria del ciutadans de Catalunya al teu costat.

JG.- En el supòsit que la reacció al tombament de l’estatut sigui optar pel camí de la independència no creus que cal tenir complicitats internacionals?

ALT.- Si. Però per això ja s’està fent, de manera informal. I es podrà fer i s’haurà de fer des d’un govern de la Generalitat que hagi estat elegit i per tant, tingui un mandat popular clar. Una proposta com la que va passar a Escòcia o en el seu moment a Montenegro.

JG.-  Estàs convençut que tenim i que estem treballant en el sentit de tenir un recolzament internacional? Potser no dic grans estats…?

ALT.- Parlo de grans estats, perquè en aquest cas el que importa bàsicament és Estats Units, sobretot Estats Units. I també, encara que no amb la mateixa importància és Brussel·les, la Unió Europea.

JG.- Internacionalment s’entén la reivindicació de Catalunya?

ALT.- Es que internacionalment no es coneix per una raó, perquè la única cosa que es coneix es quan un país determinat planteja el que vol i vota en favor de la independència. Perquè és això el que dona visibilitat i el que et dona ser un jugador en el àmbit internacional. Mentre sigui una qüestió de competències internes regionals de un sistema polític existent no té cap mena de visibilitat internacional.

JG.- Per anar acabant, creus que com ha comentat insistentment el president Pujol, la identitat del nostre país està en perill per “culpa” de la immigració?

ALT.- Però no per la nova immigració, sinó està en perill per la continua agressió i intens d’assimilació per part d’Espanya

JG.- Per tant, la responsabilitat seria del catalans, espanyols, i en darrer terme dels immigrants?

ALT.- La resposta en realitat és el fet de formar part d’un estat que hi va a la contra i que ni tant sols reconeix la existència del poble de Catalunya. Et recordo que l’estatut d’autonomia del 79 com del 2006, tant l’aprovat pel Congrés com l’aprovat al Parlament de Catalunya, el marc legal no permetia dir un altre cosa. Defineix als catalans com els espanyols empadronats en municipis de Catalunya. Si és una pura qüestió administrativa d’aquesta mena ja em diràs quina identitat s’ha de mantenir o preservar?

És la primera vegada que a Catalunya no són espanyols els immigrants, i es aquí on es faran catalans els nous immigrants, a diferència de l’antiga immigració. Ara és el contrari, crec que és un actiu i una oportunitat.

JG.- per acabar, quin pot ser el paper dels immigrants en el procés cap a la independència?

ALT.- Les enquestes donen que són més partidaris a la independència els procedents dels països de l’est, i en els altres casos, són més partidaris que entre els nascuts a Espanya. Per tant, aquí tenim molt camp per córrer. Perquè insisteixo ells tenen una idea clara, han abandonat el seu país i s’han instal·lat en un altre. Es tracte que en aquell país on s’instal·lin sigui Catalunya i no Espanya.

JG.- Doncs… molt bé. Bona nit i molt agrait.

ALT.- Gracies a tu.